El 15 de setembre passat, Dia de la democràcia, Sindicatura va organitzar una taula rodona per parlar de com la gent gran ha de poder formar part també d’una democràcia que es busca participativa a totes les edats. Una participació que es reclama des dels estaments públics però que costa de trobar. I que quan es troba, es vol que parli però no gaire. La gent ja en té prou amb el seu dia a dia per ficar-se a buscar solucions a problemes que no l’afecten. Els polítics ja tenen prou feina a gestionar el dia a dia per haver d’escoltar –gaire– el primer que passa. Mandra infinita davant un interès, el de l’establishment, que només ens reclama quan cal fer la foto que posi en evidència com de propers són els nostres polítics i com els interessa el que diu la gent del carrer. És un camí complex. Els partits busquen gent. No només per a les eleccions, que també. Busquen gent per treballar des d’una perspectiva més o menys ideològica. Les associacions necessiten les persones per poder funcionar, les plataformes, els barris, els grups d’amics, necessiten teixir una xarxa de relació basada en la confiança i en el compromís. Però és cansat, i no sempre gratificant. I et demanen què vols, però no t’escolten quan els ho expliques, i si t’escolten no et fan cas. I quan et toca manar a tu et trobes que no tot és tan senzill com semblava, i que perds amics i clients quan dius el que penses, i així anem fent. Un món difícil de gestionar des de les dues bandes i que no té futur si no es construeixen nous ponts que pensin un futur comú i no en les necessitats personals.