Fa dies que sento la cantarella. Som massa, som massa. En poc temps els 100 mil s’han començat a entrellucar a l’horitzó gràcies a un laissez faire que ha anat donant resposta a les necessitats del mercat sense tenir en compte que en algun lloc s’hi havia d’estar tota aquesta gent, nosaltres inclosos.
I ara tot són plors, i massa gent pels carrers, i cues als restaurants- qui havia reservat mai abans de la pandèmia?-i anem dempeus al clípol, i estem envoltats de nous residents que es nota massa que no són d’aquí. Que a sobre es volen fer escoltar i alcen la veu, quan aquí qui no estava conforme ja sabia on era la porta. O tempora, o mores!
I és clar, no agrada. No ens agrada sentir-nos envaïts. Amb els turistes ja n’hi havia prou -i això que tampoc han acabat sent de (prou) qualitat-.
I els pisos són cars i les carreteres estretes, i el -nostre- jovent haurà de marxar perquè -òbviament- no voldran fer segons quines feines i estem estancats en el turisme i el comerç, quan fa quaranta anys que això ja no és el que era. Però no facis propostes, no fos cas que ens haguéssim d’adaptar nosaltres als canvis, i fins ara no ens ha anat tant malament – a uns i altres- com per fer res que ens trenqués la girada.
Fins ara, que ens sentim exclosos entre cotxes vulgarots i caríssims, mentre triomfa l’estètica xavacana, l’onlyfans i els que confonen el CineExin amb fer pel·lícules.
Apa, els que sobren cap a casa- diuen alguns- ignorant que això també és casa dels altres i que segurament qui acabarà fent la tria, a ells -igual- no els han comptat.