Al País Valencià, a qui els agrada sobretot que es noti que, quan es pot, la casa és gran; quan una festa, un vestit o un àpat reuneix les millors qualitats diuen que és de categoria. De fet, conec a més d’un que ha demanat un crèdit al banc per poder fer de rei moro a les festes de moros i cristians de Vilajoiosa.
Allà, les tradicions, l’ostentació i el quedar bé passen per davant de la tradicional gasiveria pirinenca. En diuen la síndrome del nou ric, d’aquell que sense formació ni cultura arriba a omplir-se la butxaca de quartos i vol que es noti.
En certa manera ens va passar aquí als anys de les llonganisses, quan ens faltava de tot i tot es podia comprar. I la nostra fama de passerells i de no filar prim amb els quartos es va anar estenen com una taca d’oli, omplint l’administració pública de venedors de fum, desaprensius i espavilats a parts iguals. Tots ells amb algunes característiques comunes: verb fàcil, ostentoses titulacions, corbates de seda i sous –sempre que es pugui– blindats.
Alguns van fer la feina, i la van fer bé. Els professionals.Altres es van aferrar a la mamella esperant treure nous sucs de vells informes. Alguns, encara ara, juguen a fer d’assessorets, i la majoria van passar sense pena ni glòria deixant poc record i trist regust.
Però no escarmentem. Continuem sense formar la gent del país, desaprofitant les ocasions, envoltant-nos d’aduladors que et fan creure que tens raó, que Tortellini era un gran compositor, mentre es riuen de veure’ns tan rucs mentre ells es fan rics.
Nosaltres, pel que fa a preses de pèl, també ho som… de categoria.