Deve,

Ho tenies tant clar que te’n sortiries, que la desfeta ha arribat desprevinguda i extremadament cruel.

No hi ha paraules. Mai n’hi ha, suposo, quan el que el que em degoten són imatges del temps que hem compartit: primer a l’escola, i després -més recentment- quan els anys de la malaltia van servir d’excusa per tancar velles ferides i retrobar-nos com a amics.

I et penso, i sento les teves bromes sornegueres, contra tot allò establert, i no puc evitar somriure quan t’imagino demanant-li a l’oncòleg que et fes una recepta per prendre un gintònic els dies dolents. Perquè n’hi ha hagut molts de dies dolents, i massa sovint has volgut quedar-te’ls per a tu sol.

No t’agradava parlar gaire del càncer. Ni de la recaiguda. Però sí de com la patacada et va fer restablir el teu ordre de prioritats. Del que volies que fos la teva vida, al marge de com de llarga fos.

Has estat un home valent. Que ha estimat amb bogeria i prioritzat els seus fills per davant de tot. Protegint-los, protegint-te amb un mig somriure que disfressava massa bé el dolor.

Es fa difícil encabir tanta vida en tant poc temps. En somnis dibuixats i desdibuixats en matinades insomnes. I juro que ningú no ho ha fet millor que tu.

Sento el dolor dels teus pares, la teva tieta, i em trenca. Tant antinatural. Els pares no haurien de veure mai morir els seus fills.

El buit que ens deixes, als teus amics. Als de sempre, i als retrobats. Als que et van saber entendre i als que no.

Però aquí estem. Desconcertats, amb un forat al pit i mirant de trobar sentit al que no en té.

Mirant de trobar consol en els altres, mentre tot s’esquerda al voltant.

Mirant d’entendre el que no té explicació.

Mirant de transmutar la pena per l’aprenentatge que ens deixes:

Per no oblidar de com és d’important ser fidel a tu mateix, i de relativitzar la resta, perquè com tu dius, la resta… massa sovint només són collonades.