Estem en un moment d’incertesa, vivint un canvi de paradigma, mantenint l’equilibri en un punt d’inflexió. La filosofia del Duralex ha deixat de bategar amb la darrera escomesa de la crisi econòmica que afecta veïns i nacionals. Cal buscar noves opcions i alternatives, obrir nous camins. Quants dies fa que ho sentim dir això? Però s’ha fet res de concret? Em temo que no. Andorra va ser un petit miracle econòmic, fruit de la casualitat i la conjuntura. Avui, els vasos comunicants entre França i Espanya han ofegat la nostra economia de batalla, basada únicament en els diferencials vertiginosos i els productes que la dictadura no podia –o no volia– oferir als espanyols. Però malgrat que ho vèiem venir des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea –ja fa gairebé 30 anys!– hem esperat fins ara i una mica més enllà abans de posar-nos les mans al cap i queixar-nos amargament que mai res serà el mateix i que la culpa és de les tardes de diumenge que santifiquem. Ja ho diuen els profetes que quan una porta es tanca s’obre una finestra. I darrerament l’impuls d’iniciatives lloables –i molt ben portades– com l’ultra-trail o la pujada dels quatre ports que va organitzar ara fa uns dies l’ACA, estan començant a donar els seus fruits i a marcar el camí a seguir. Un turisme responsable, que busca un entorn únic –que tenim– i un servei acurat, que també som capaços –si volem– d’oferir. Un camí no exempt de dificultats, però amb una bona perspectiva de mercat, que a més ens garantiria la conservació del nostre patrimoni natural. I és que els negocis només són bons, quan tothom guanya.