A vegades, per passar el dia, necessitem d’aquelles petites coses que ens fan la vida més còmoda i agradable i que es converteixen gairebé sense adonar-nos en una part més de la rutina diària.

Ens acostumem a fer el café al bar aquell d’aprop de la feina, on sempre acabem prenent el mateix. Ens saludem amb els mateixos companys i veïns amb els que coincidim a l’escala, a la feina o a la parada del bus quan anem a portar els nens.

Perquè tant ells com nosaltres fem el mateix, els mateixos dies a la mateixa hora de sempre. Rutines compartides.

Hi ha qui compra sempre el mateix diari, al mateix indret o qui aprofita per escoltar la ràdio, sempre el mateix programa, de camí al treball.

Són hàbits, petits, inofensius, que formen part de nosaltres, i del nostre entorn.

Però què passa quan en compte d’aficionar-nos als croissants de xocolata, ens aficionem a altres coses?

Hi ha qui no es posa en marxa fins que ha fet el primer cigarret, qui no entra a treballar sense prendre un, o dos carajillos i qui no pot deixar passar una nit sense haver passat pel bingo.

Esdevenen també aquestes, petites rutines, que a la llarga no faran res més que complicar-nos la vida.

Són les crosses que ens posem nosaltres mateixos, i que si bé, al principi ens ajuden a passar les hores, amb el temps només ens faran caure.

A vegades, tinc la sensació que hi ha gent que veu la vida com un contenidor que cal omplir de coses, per tal de no veure que està buida de sentit.

Ànims, que ningú és perfecte.