A vegades, per passar el dia, necessitem d’aquelles petites coses que ens fan la vida més còmoda i agradable i que es converteixen gairebé sense adonar-nos en una part més de la rutina diària.
Ens acostumem a fer el café al bar aquell d’aprop de la feina, on sempre acabem prenent el mateix. Ens saludem amb els mateixos companys i veïns amb els que coincidim a l’escala, a la feina o a la parada del bus quan anem a portar els nens.
Perquè tant ells com nosaltres fem el mateix, els mateixos dies a la mateixa hora de sempre. Rutines compartides.
Hi ha qui compra sempre el mateix diari, al mateix indret o qui aprofita per escoltar la ràdio, sempre el mateix programa, de camí al treball.
Són hàbits, petits, inofensius, que formen part de nosaltres, i del nostre entorn.
Però què passa quan en compte d’aficionar-nos als croissants de xocolata, ens aficionem a altres coses?
Hi ha qui no es posa en marxa fins que ha fet el primer cigarret, qui no entra a treballar sense prendre un, o dos carajillos i qui no pot deixar passar una nit sense haver passat pel bingo.
Esdevenen també aquestes, petites rutines, que a la llarga no faran res més que complicar-nos la vida.
Són les crosses que ens posem nosaltres mateixos, i que si bé, al principi ens ajuden a passar les hores, amb el temps només ens faran caure.
A vegades, tinc la sensació que hi ha gent que veu la vida com un contenidor que cal omplir de coses, per tal de no veure que està buida de sentit.
Ànims, que ningú és perfecte.
Avui a dos quarts de 12, entrevista amb Josep Maria Terricabras i la manipulació dels mitjans de comunicació.
A dos quarts d’una. perdóNingú és perfecte 😉
Estic d’acord amb tu, Noemí, tothom en una societat sana ” té el dret ( i, afegiria, el deure)d’indignar-se.Crec que la societat civil andorrana, en el seu conjunt, és molt passiva, gairebé masoquista, ja que rep i gairebé no reacciona.La teva frase concorda amb una altra que en el seu dia va dir Jean Paul Sartre:“Il n’y a pas pire salaud que celui qui ne veut pas savoir”.No estic d’acord amb els que critiqueu Tamarrolandia, tot i els excessos verbals d’alguns,( que lamento) en el seu conjunt correspon al què demana la Noemi: és el resultat d’una indignació, encara continguda i limitada, però que va creixen, crec, i que per ara és circonscriu en aquest blog.Si els blogs han de ser uns dels nous mitjans de la llibre expressió, doncs visca els blogs.
Són molts anys de por.De sentir-te dir : “No et fiquis en embolics, no és la teva guerra o ja ho farà algú altre”.Això pesa molt encara.Cada cop menys, però.
Bones, crec que el teu de l’indiganció, Noe, està molt be. Però la veritat es que personalment estic mooolt desmoralitzat, pq veig que la gent passa de tot i sincerament es que no o entenc. Encara que parlant amb coneguts, et miren estrany si et veuen una miqueta revolucionària, que ja veus…En fi crec que no anem enlloc, sincerament.Isidre
Em sap greu haver llegit l’anunci de l’entrevista a les dos de la tarde, mecatxis. M’hauria agradat escoltar-la; la repetiu?I jo estic també amb tu: el dia que perdem el dret a indignar-nos haurem perdut també l’alegria per viure.Una abraçada
Em sap greu Isidre però no estic gens d’acord amb tu. No tothom està desmoralitzat. Ni tan sols tu ho estàs. No puc donar-te la raó després de llegir el teu article d’avui al Bon dia. Transmets precisament això que jo dic: indignació. Ganes que les coses vagin endavant i de -perdona l’expressió- fer país.I deixa’m que et robi la frase: “Tot és possible, i tot està per fer”.Hola Josefina, Parlar amb en Terricabras sempre és un plaer. No sé si la repetirem però de moment intentaré penjar-la al bloc.
Moltes vegades m’han dit : no t’hi fiquis, no val la pena, no perdis el temps, només serveix per crear-te enemics…Sempre contesto: és igual, aquest tipus de gent tampoc els vull com amics…Algú s’ha de queixar, i si convé també indignar-se. I com mes serem, mes força tindrem.Miquel.