Tota la vida m’he sentit dir que l’embaràs és una època de plenitud, que la maternitat és la culminació de la feminitat i que els plançons omplen de sentit la vida de les dones.
Fins que et quedes embarassada, i resulta que hi ha tot un seguit de coses -que vas descobrint sobre la marxa- que trenquen en bocins la idíl·lica imatge dels anuncis de xampús que no piquen als ulls.
Recordo una conversa reveladora amb la meva mare. Jo, esgotada i adolorida, amb ma filla recent nascuda als braços -plorosa- perquè tenia gana i no s’enganxava al pit, amb els punts que tibaven d’una episiotomia- que avui sé que ens podríem haver estalviat-, el pes de la culpa de pensar que no estàs a l’alçada, el desgast de les nits en blanc i la depressió post part repartida per tots els racons de la casa.
Li demanava perquè mai abans no m’havia explicat la cara B de la tant idealitzada maternitat. Ma mare, pragmàtica- com totes les mares- es va arronsar d’espatlles i amb un mig somriure em va dir que ella volia tenia nets. I és clar, ja va costar prou que m’animés com per llançar-se pedres a la teulada.
La cara de pam de nas encara em dura ara. I ella, encara riu.
Afortunadament, en la major part dels casos, aquests entrebancs -com els dolors del part- són com el wasabi: intensos al paladar però de curta memòria. Tanmateix, deixen -sovint- regust d’estafa.
Realitats a les quals t’hi enfrontes quan ja hi has caigut de quatre grapes. Relats disfressats de tòpics sobre el que és o ha de ser una dona. Del que s’espera que fem, del que se suposa que hem de voler. Ja se sap, coses de dones. Temes menors.