La d’ahir era una manifestació que arriba en un moment en què molta gent veu com trontolla el seu lloc de treball i mira a banda i banda del carrer per veure qui en té la culpa. El rerefons, tirar endavant una llei de responsabilitat política amb conseqüències penals i caràcter retroactiu. Una proposició de llei que només pot prosperar si s’aconsegueixen prou signatures per poder presentar el text al Consell General (sense cap garantia que s’aprovi). Dubto que una llei d’aquesta mena prosperi si no és a través d’una ILP, i és que no crec que ningú s’arrisqui a posar-se la corda al coll en un país teixit de parentius, amb un cúmul de despropòsits a l’esquena i amb el risc que pugui amenaçar el son dels patricis. Ara bé: tinc ganes de veure el text. Perquè una cosa és que el polític senti que no té un xec en blanc i una altra –molt diferent– voler restringir l’elegibilitat a aquells que puguin respondre d’eventuals negligències amb el seu patrimoni personal. Que difícil ha de ser en segons quins casos determinar quina és la fina línia que separa la mala fe de la simple incompetència. I en aquest darrer tram, ves que no siguem nosaltres els que haguem d’assumir responsabilitats finals per haver atorgat el nostre vot reiteradament a persones manifestament incompetents. Pel que fa als possibles delictes que es deriven d’una determinada acció de govern, no cal una llei específica: tan sols que qui tingui proves, ho porti a la justícia. Això sí: podem ser més exigents, prou perquè els partits no vegin rendible posar baldes febles en les seves llistes. La responsabilitat, un cop més, és nostra.
Coresponsables
22 oct. 2012 | Uncategorized @ca | 4 comentaris
4 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.
Totalment d’acord amb vosté, una llei de responsabilitat política possiblement aporti poc i sigui una pèrdua de temps per als que decideixin fer una ILP. De fet, la justícia ordinària, teòricament ja permet donar resposta als actes delictius relacionats amb la corrupció i/o la negligència. En el nostre cas, la principal font de malversació de cabals publics s’ha d’atorgar a les obres públiques manifestament dimensionades a les necessitats del país. La Llei de contractació pública i les regles de l’art de les professions d’arquitecte i enginyer delimiten clarament la cadena de responsabilitats en el procès de presa de decisions (és una mica llarg i per a qui li interessi ho vaig explicar a l’artigle d’en Gabriel Fernandez “Culpables preventius”), podent arribar al polític si aquest no ha fet cas dels informes tècnics, o ha fet per manera que no s’estudiessin els aspectes de viabilitat econòmica i financera tècnicament preceptius. El problema des del meu punt de vista, rau en el poder judicial que no fa la seva feina, ja que la fiscalia, al meu coneixement, no ha actuat mai d’ofici en aquests casos (agrairia algun exemple que em pugui contradir i alhora tranquilitzar). Si la fiscalia no actua, és perqué els membres del Consell Superior de la Justícia no en donen instruccions al respecte, o aturen als fiscals que enceten accions per aquest camí. Caldria canviar-ne el sistema d’elecció dels membres del CSJ mitjançant un sistema de retroalimentació democràtica, per a que no sigi el cau on es retiren els mamouths polítics, que a canvi d’una nòmina generosa i algunes prebendes, ajuden a mantenir l’estatus quo de la classe política (tots partits inclosos) i oligàrquica.
Possiblement els periodistes tampoc us ho treballeu prou per fer periodisme d’investigació i acabar denunciant aquests casos amb informació detallada i fidedigna que pugui posar entre les cordes a la Fiscalia per negligencia. Els periodistes podeu fer un mea culpa? O potser amb el mateix raonament anterior es pugui transferir la responsabilitat als membres del Consell d’Administració dels diaris del país?
En primer lloc, gràcies per comentar.
Comparteixo l’argument que cal més independència i rigor en el món judicial, com també opino- així en parlava aquest matí- que el que cal realment és major transparència. No es tracta que qui posa la mà al sac emparat en la foscor tingui un càstig si l’atrapen, sinó que no hi hagi foscor on ocultar-se.
Pel que fa al periodisme, no és el primer cop que entono un mea culpa.
En aquest país no es fa periodisme d’investigació. I no entenc com a tal anar destapant casos aïllats de successos per filtracions de la Batllia. Periodisme d’investigació és una altra cosa. I en aquest país, avui no hi ha cap mitjà -ni amb ganes, ni amb diners – disposat a invertir esforços en res que els pugui explotar entre mans. Ni possiblement periodistes que tinguin el compromís, les ganes, el temps i la vocació de fer-ho ( i jo m’incloc malauradament)
Això no treu que haguem puguem ser més rigorosos en el nostre dia a dia, i anar més enllà de la simple denúncia o en el pitjor dels casos de fer d’amplificador dels poders fàctics- que és el que ens limitem la majoria després de les retallades draconianes que hem patit en medis i personal en els darrers anys- .
Una vegada més la ciutadania té molt a dir.
El Ciutadà ha d’exigir més compromís i voluntat de servei a la classe política, i més ètica i rigor als seus mitjans de comunicació. Coresponsabilitat. Altre cop.
Una setmana abans dos periodistes en dos mitjans diferents havien dit lo mateix.
Noemí, moltes gràcies per la seva resposta. L’exemple del sac i la foscor, genialment didàctic! L’agraïment és doble, per la deferència tinguda en la contesta, però sobretot per la honestedat amb que m’ha contestat. Llegir una opinió autoinculpatòria sincera com la seva, als meus ulls la dignifica. El fet de que el “mea culpa” vingui d’un professional del sector, és encara més important per a la meva particular composició d’idea de la situació actual, en el sentit de que em corrobora que els quatre poders són el reflex de la nostra malalta societat. De fet, en certa forma és lògic que així sigui: Condició humana. La seva opinió em reforça la convicció de que a curt termini, no hi ha res a fer. La malaltia dels egoismes i egocentrismes ha de fer el seu curs, fins al “col·lapse” del sistema perquè hi ha menys recursos dels que ens imaginàvem, i no serà fins que estiguem tots convalescents que ens adonarem de que la medicina que havíem d’haver aplicat, com vostè diu, és la de la corresponsabilitat preventiva. Exemple: Islàndia. Déu vulgui que m’equivoqui…