La d’ahir era una manifestació que arriba en un moment en què molta gent veu com trontolla el seu lloc de treball i mira a banda i banda del carrer per veure qui en té la culpa. El rerefons, tirar endavant una llei de responsabilitat política amb conseqüències penals i caràcter retroactiu. Una proposició de llei que només pot prosperar si s’aconsegueixen prou signatures per poder presentar el text al Consell General (sense cap garantia que s’aprovi). Dubto que una llei d’aquesta mena prosperi si no és a través d’una ILP, i és que no crec que ningú s’arrisqui a posar-se la corda al coll en un país teixit de parentius, amb un cúmul de despropòsits a l’esquena i amb el risc que pugui amenaçar el son dels patricis. Ara bé: tinc ganes de veure el text. Perquè una cosa és que el polític senti que no té un xec en blanc i una altra –molt diferent– voler restringir l’elegibilitat a aquells que puguin respondre d’eventuals negligències amb el seu patrimoni personal. Que difícil ha de ser en segons quins casos determinar quina és la fina línia que separa la mala fe de la simple incompetència. I en aquest darrer tram, ves que no siguem nosaltres els que haguem d’assumir responsabilitats finals per haver atorgat el nostre vot reiteradament a persones manifestament incompetents. Pel que fa als possibles delictes que es deriven d’una determinada acció de govern, no cal una llei específica: tan sols que qui tingui proves, ho porti a la justícia. Això sí: podem ser més exigents, prou perquè els partits no vegin rendible posar baldes febles en les seves llistes. La responsabilitat, un cop més, és nostra.