Ens perden les formes. Per molta raó subjacent, per molts motius perfectament comprensibles que s’amaguin entre els plecs, les formes són les formes, i en aquest sentit, el Govern socialdemòcrata torna a cremar els ponts abans de travessar-los. Què li costava fer una trucada, enviar una carta, convocar una reunió urgent amb l’ADI per parlar del (no) futur del Summit? Què li costava informar aquells que fins ara han estat treballant en un projecte per comunicar –ja no dic consultar– un canvi de format tan important? El mateix va passar amb els convenis. Què li costava fer arribar a les mans dels consellers de l’oposició els textos dels convenis de lliure intercanvi d’informació abans que l’OCDE els fes públics a la xarxa? Ningú no discuteix que la política internacional és competència exclusiva del Govern i que no ha de demanar permís a ningú, però de la mateixa manera que negociar tan en secret el concordat de la Santa Seu com ho va fer el Govern Pintat va ser lleig, continua sent lleig aquest delit per amagar els acords presos a l’exterior, quan sabem que els altres socis a la sortida de la reunió els penjaran a la xarxa com a part d’un procés de transparència que a fora està més que assumit. Aquí no. Amagar coses que són òbvies, retardar el que és sabut de tots sembla que és un pas imprescindible per generar nostrades suspicàcies i recels. Encara que no n’hi hagi motiu. Això sí, a l’hora de fer fotos, cal que els mitjans siguem respectuosos i no passem de la primera filera, no fos cas que els enlluernessin els flaixos. Com si fossin els flaixos els que no els deixen veure.