Estirar una mica més les hores del dia. Aquesta és una de les premisses, de gairebé impossible acompliment, que em proposo ingènuament cada matí. Un repte que es trunca en sonar el despertador, quan un dia més li suplico cinc minuts de clemència, que després sempre són deu. Penso en el temps que passo cada matí llegint la premsa i els tweets, els feeds, els blocs, els correus i tot allò que em connecta amb la meva altra realitat paral·lela, la virtual, i que tanta gent fantàstica m’ha permès conèixer. Penso en com puc optimitzar el temps a les reunions, quan sempre acabem parlant d’alguna cosa més que de feina stricto senso. Però alguna cosa més hi ha d’haver, oi? Miro d’evitar els àpats fora de casa per poder esgarrapar unes hores al migdia, però sempre hi ha una cosa o una altra. Una trobada, una reunió, un amic que té ganes d’explicar i d’escoltar. Irresistible temptació. Penso a estirar les hores de la tarda, duplicant-me. Jugant amb la nena, i al mateix temps gestionant la llista de la compra, la planxa de la setmana i alguna cosa per sopar, saludable, si més no per a la petita. Hi ha dies que ho aconsegueixo però l’endemà no aconsegueixo recordar com ho he fet. I arriba l’hora de posar-la al llit, després de veure el mateix capítol del Pocoyó per enèsima vegada. Dues hores de marge abans no et venci la son per KO. I què faig? Lluny d’aprofitar el dia, com m’havia proposat de bon matí, obro el Facebook i acabo fent una partideta de Biotrònic, de la qual els Veïns del Pas i l’Alfons m’han tornat a superar el rècord. Demà aprofitaré més el dia, segur… espero.