Més enllà de les suspicàcies que em genera tot el procés a l’entorn de l’ús inapropiat de les targetes dels ex-cònsols lauredians, crec que la condemna suposa un punt d’inflexió a favor de la fràgil credibilitat de la mal anomenada “classe política”.
Des del meu punt de vista, és important que tot allò que se sent dir al carrer sobre la poca honestedat dels gestors públics o allò tan nostrat de posar tothom dins el mateix sac es tradueixi en accions clares de la fiscalia.
Però no n’hi ha prou. I no em refereixo a la duresa de la condemna, sinó a les conseqüències que se n’haurien de derivar i que, al meu entendre, no haurien de passar necessàriament per la presó, però sí per la devolució dels diners malversats i la inhabilitació política. Quan era petita, la meva mare em va ensenyar que som lliures de decidir, però que totes les nostres decisions porten obligatòriament conseqüències de les quals no ens podem desdir. Que sempre podem triar, però que cada elecció implica assumir les responsabilitats que comporta.
A l’escola, els valors cristians van afinar una mica més la cosa. I hi van afegir tres conceptes clau quan hem pres decisions errònies: quan t’equivoques has de disculpar-te, has de mirar de desfer el mal que hagis pogut causar i has de fer els possibles perquè no torni a passar.
La vida et va canviant. Coneixes altres persones que deixen la seva petjada i aprens altres grans veritats com ara que ets el que defineixen les teves ferides i que els amics són pocs quan van mal dades.
Uns amics que a més de llepar-te les ferides haurien de saber posar-te allà on toca.