Els mosquits també viatgen. Cada vegada més. I el brunzir característic que ens alertava de la seva proximitat durant els estius d’infantesa s’ha convertit -per obra i gràcia de la globalització- en atacs a traïció de petits depredadors dels quals fa vint anys no en sabíem res.
És un dels trets distintius de les vacances d’estiu i un dels molts motius per preferir Andorra a qualsevol altre destí turístic.
El mosquit tigre – diuen- va arribar a Europa dins de pneumàtics usats provinents del sud est asiàtic. El primer lloc – prop nostre- on es van poder detectar va ser a Sant Cugat, l’any 2004, i des d’aleshores han anat desplegant-se, com un autèntic ninja, arraconant el nostrat mosquit trompeta i crivellant turmells sense pietat.
I no han vingut sols. Amb cada picada són vectors potencials en la transmissió de malalties com la febre groga, el dengue o l’artritis epidèmica chikunguña. Malalties que també han aprés a viatjar.
Els remeis, però són complicats, i arribat el cas només podem aixecar els murs habituals de defensa fets d’espelmes de citronella, endolls amb líquid antimosquits i ruixades infectes d’insecticida.
Però amb això no n’hi ha prou. Mai no n’hi ha prou. Amb o sense mitjons sempre troben un petit espai per on escapolir-se de les nostres trampes i acabar clavant-nos la bandera de la conquesta sobre un reguitzell de recordatoris empipadors.
Aquell desfici sota les ungles, en un inútil intent d’apaivagar la coïssor impertinent que tiba la pell, vermella i calenta és també- malauradament- un dels imprescindibles de l’estiu.
Ells no ho saben, però l’hivern s’acosta.