A l’Andorra de finals dels vuitanta al carrer sonava la Lambada i els èxits del “cuarenta al uno”; a les firetes l’ancestre del “perrito piloto” i a les festes majors els “pajaritos”, la Salseta del Poble Sec -a Sant Julià- i la Principal de la Bisbal -a la capital-.
Afortunadament, també cançons indestriables dels records, a casa d’algú que no coneixies, mentre sonava un dels primers de Queen, o de la ELO, Morrison o Bowie.
Cert que teníem el Tonet de la Música i el Transbord. I alguna botiga més. Ben assortides de discos i cassets, amb els primers CD’s ensenyant el nas als prestatges. Els concerts multitudinaris de Mecano, Sabina i Tina Turner, el Festival de Jazz i ja.
Ni internet, ni res de nou si no viatjaves o tenies a prop algun entès en la matèria.
Diuen que la música que ens defineix és- sobretot- la que escoltem durant l’adolescència. No sé si és cert. Perquè una cosa és la música que t’envolta i l’altra la que busques- o la que et troba-.
Perquè la música té un inexplicable do per captivar-te sense que ho hagis previst. I si bé és cert que la varietat i qualitat del que t’envolta ajuda a educar l’oïda, quan l’amor t’arriba, així, d’aquella manera, -com diu la cançó- no hi pots fer res més que deixar-te portar.
I així arriben els enamoraments sobtats. I una cosa et porta a l’altra. Lectures que es fonen amb la partitura: Blake amb Drake, Kundera amb Mahler…teixint un tapís de neurones connectades.
Petits interruptors que amb el temps reben noves aportacions, que encaixen, que completen un mapa mental personal i intransferible, i al mateix temps, compartit.