Demà el Partit Socialdemòcrata celebra el seu congrés. El CONGRÉS, amb majúscules. Un d’aquells conclàves familiars que es tornen inevitables després d’anys i panys de criticar la sogra al menjador aprofitant que havia anat a buscar qualsevol cosa a la cuina i que esclata quan la situació deixa de ser suportable per a ningú.
Un congrés que espero serveixi per redefinir la marca, establir noves bases i crear un nou equip de treball que faci més que no pas digui, les coses d’una altra manera. L’edat, ja em perdonareu em torna escèptica.
Fora d’això, i a l’espera de conèixer les intencions de futur, que segur que n’hi ha, de Jaume Bartumeu i els seus seguidors, només hi ha que desencís.
Decencís de l’esquerra andorrana. Desunida per revenges i malenteses idees de fidelitat, desencís per la manca d’una ideologia prou forta i una responsabilitat prou gran com per resoldre les seves qüestions internes en privat, deixant de banda els egos d’uns i altres i reconeixent, uns i altres que les coses no s’han fet bé i no precisament per un problema de comunicació, que també.
Desencís perquè en un moment en què, com mai, necessitem tenir una imatge clara del país que volem i les estratègies per arribar-hi l’únic que m’arriba de l’autoproclamada esquerra és el regust de derrota mal païda, d’acusacions creuades entre uns i altres sobre la prepotència, la manca de diàleg, les jerarquies pètries i les ànsies de poder.
Mentrestant, un grup majoritari al Consell General en estat catatònic i moltes estratègies i converses de passadís que es preocupen més de com filtrar els noms de les baixes o el nom de la propera cúpula, que no pas de definir i treballar, plegats, per un sistema que s’esmicola com un castell de sorra.
Suposo que és perquè les eleccions encara són lluny. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.