Sí, ja ho sé. Així d’entrada no fa molt bona pinta, però els “callos” tampoc és que siguin molt estètics i els efectes que un plat o un altre tenen sobre el meu cos no tenen res a veure.
És un dels dinars que aquests dies porto a la feina. De fet, els convidats de la ràdio ja estan habituats a veure’m amb les meves llavoretes, cigronets i verdures de tota mena.
La foto és d’un plat d’arròs integral acompanyat de mongetes azuki amb carbassa i una mica de tamari. Els grumollets són de gomasi amb algues (sal amb sèsam).
Sí, ja ho sé. No sona molt engrescador, però el cert és que està bo. Molt bo, i el que és millor, em senta bé, molt bé. Que és del que es tracta.
De vegades actuem de forma contradictòria. Estem cansades i en comptes de baixar el ritme ens prenem un cafè. Anem a un sopar i en comptes de demanar el que cos necessita ens prenem abans un Omeoprazol perquè ja sabem que no es posarà bé el menjar.
Envejo molt la meva filla. Menja quan té gana, i quan no en té, no menja. I tant panxa.
El gran problema del menjar és que és adictiu. I determinats menjars ho són molt d’adictius. El sucre, sobretot, però també tot allò que coneixem com a confort food. Formatge, vinet, plats carregats de sucres, sal i greixos.
Em fa pensar en aquella dita d’Oscar Wilde que deia que el cafè irlandès era l’únic aliment complert ja que és l’únic que conté tots els grups de nutrients: greix, sucre, alcohol i cafeïna.
Bromes al marge, l’addicció al menjar és una cosa molt seriosa i de mal resoldre, perquè a diferència de la nicotina, que la deixes i ja saps que no hi has de tornar mai més, amb el menjar no pots deixar-lo i ja està, has de canviar la teva forma de relacionar-t’hi, amb un aliment que necessita el cos però que massa sovint condiciona la ment.
La cita del dia de www.sienteteradiante.com
No soy la única, pero aún así soy alguien.
No puedo hacer todo,
pero aún así puedo hacer algo;
y justo porque no lo puedo hacer todo,
no renunciaré a hacer lo que sí puedo.
Helen Keller