De sobte tot allò important esdevé relatiu. Tot allò que es donava per fet, es posa en dubte.
La natura respira alleujada, mentre nosaltres contenim la respiració. De vegades em demano si la Terra no ens ha enviat un virus per advertir-nos que no tot ens està permès, que tota acció té conseqüències.
La vulnerabilitat, però, és un exercici del qual preferim fugir.
Encara no sabem com es diuen els veïns del replà, però ens somriem a banda i banda del carrer, cada dia a les vuit, entre aplaudiments a heroïnes i herois anònims.
Som animals socials. I aquests dies em confirmen que no costa res ser amable, que moltes persones ens continuen solucionant petits i grans problemes, des de casa seva, amb les criatures rondant entre reunions telemàtiques i deures que no acabes d’entendre –és que a mi no m’ho van explicar així a classe–.
Com en totes les situacions adverses, és en aquest moment quan la veritable naturalesa de les persones es revela: solidaris, aprofitats, porucs i resilients. Dies que ens fan prendre consciència del que realment importa, de com ens cal el contacte humà, de com m’agrada veure totes les vostres fotos de quan éreu petits rodant per l’Instagram, dels BonDia virtuals, de les recomanacions de llibres en forma de cadena, de l’humor del Jordi Planellas, del gat del ministre, de la cuina de la mama, de les pel·lícules compartides i la feina sense horari.
Dies estranys, compartits, entre la por i el neguit, la generositat i l’empatia. Dies de confinament. Els dies es fan eterns i les setmanes passen de pressa. Ja en van tres. I qui sap quantes ens en queden.