El 56% de les dones del nostre entorn tenim un títol universitari, però tot i així cobrem fins a un 19% menys que els homes amb la mateixa titulació. Això determina, entre altres qüestions, que en cas de baixa les dones cobrem menys i també menys quan arriba la jubilació, malgrat fer la mateixa feina i tenir la mateixa capacitació.

En els últims anys, la crisi ha fet especialment mal a les dones, que han vist com s’han frenat les campanyes destinades a la reducció de les desigualtats de gènere. Encara recordo algun il·luminat ficat en política que proposava com a gran mesura de progrés oferir a les dones poder agafar-se un parell d’hores al dia de la seva feina per millorar així la conciliació familiar. Els empresaris miren amb recel les dones que volen accedir a llocs de treball quan estan en edat fèrtil –i quan es tracta de llocs de responsabilitat encara més–. Ja se sap, cal tenir en compte la baixa de maternitat, i que quan el nen està malalt falta més la dona que l’home. És normal doncs que es busqui eliminar el risc d’absentisme laboral i assegurar-nos que el treballador estarà per la feina.

Una mirada patriarcal, simple, terriblement arrelada i que malauradament tot just comença a canviar ara. Però falta molt per fer. Les mares han d’ocupar-se dels fills, de la mateixa manera que s’hi han d’implicar els pares.

Això és bo per a la dona, que podrà recuperar el lloc que li pertoca en l’àmbit laboral, i bo per als pares, que s’han perdut la criança dels seus fills durant generacions. Mentre la societat no hi arriba, l’Estat hauria de donar-hi una empenta.