Els humans som resistents al canvi. No ens agrada que ens alterin les rutines ni les maneres de fer. Ho deien les màximes del Manual Digest, i ho perpetuen – dia a dia- les dinàmiques i inèrcies que ens envolten.

Sempre s’ha fet així és el mantra assumit i el mur contra el que mirem de rebel·lar-nos quan les coses no funcionen.

Tanmateix el que ens bloqueja no és tant el canvi- per se- sinó la por que ens suscita el fet que el canvi- el que sigui- ens pugui perjudicar d’una manera o una altra- encara que estem molt malament. Per acceptar el canvi hem de veure clarament que fer les coses d’una altra manera, no només no desmereixerà la feina feta fins ara, sinó que a més ens aportarà beneficis evidents.

Aquest és el principal repte amb què es troba avui l’empresariat: l’empresariat sap que per sobreviure ha de retenir talent i sumar forces a l’equip.

Òbviament el salari i les condicions laborals són el pal de paller del contracte entre uns i altres però seria ingenu i arriscat pensar que es limita a això.

Avui cal que les empreses treballin l’escolta activa amb els seus empleats- a risc que els diguin coses que preferirien no haver de sentir o canviar-. 

Quan una persona se sent ben tractada, valorada i escoltada, quan sap per a què i perquè treballa, més enllà d’un intercanvi entre força de treball i diners, és quan l’empresa creix i fa dels seus treballadors els seus principals ambaixadors.

I no és autoajuda: són negocis. Una empresa que treballa bé la seva comunicació interna incrementa en un 40% la satisfacció dels seus clients i un 30% la seva rendibilitat. La tria és clara.