Tant bon punt el cap de Govern, Toni Martí, va insinuar en el seu discurs de Meritxell que hi podia tornar a haver retallades en les prestacions socials, no va perdre el temps –no fos cas que algú llegís entre línies– per esbombar als quatre vents que ja tenim calendari de campanya. Ni Leonardo da Vinci feia uns esfumats tan arregladets. I apa, tots a córrer. El 29 de novembre comença la campanya i el més calent és a l’aigüera malgrat els cafès estivals de tempteig. A Sant Julià de Lòria, on la realitat sempre supera la ficció, Josep Pintat –sabent que tant és qui hi sigui, tant és el que facin que UL sempre guanyarà a la parròquia– fa un cop de pit per donar empara a la gestió de Gil i Torrentallé, malgrat els comptes –encara avui– no aclarits de les famoses targetes. A Ordino hi haurà pacte entre les forces majoritàries si són capaços de trobar un candidat comú i sobretot, si no hi ha cap altra alternativa que els pugui fer perillar el repartiment equitatiu dels mandats. A Andorra la Vella les guerres són intestines entre el que es va pactar amb Rosa Ferrer, els candidats que es volen i els candidats que volen. A Escaldes-Engordany i la Massana tot fa pensar en reelecció previsible, i a Canillo el dubte és més saber si hi haurà més d’una llista que qui se l’endurà. A Encamp tenim un cònsol absent que podria aspirar a la reelecció però que no té el cap per a aquestes coses. I així anem fent. Fent càbales, mentre el gruix de la població s’inhibeix perquè no vota, un altre sector, tot i que pot votar no vota, i els de més enllà comencen a pensar en l’abordatge.
El caciquisme, a Laurèdia, un dia s’acabarà. Va caure Roma; Ramsés II se’n faria creus -“No me’n sé avenir”, ens diria decebut- de la fi del faraonisme; a Alexandre Magne li va picar un mosquit; diuen que a Versalles, en plena glòria solar de Lluís XIV, ja estaven sorgint els primers “brots verds” de la revolució. En l’anomenat “factor Pintat”, no hi ha dret diví, no hi ha dret de sang. L’esperança de vida de la terra és de cinc-cents mil milions d’anys. Mal seria que el dia abans de la fi encara estiguéssim igual a Sant Julià, amb l’UL imperant. La gran pregunta dels que ja no tenim vint anys és: els meus ulls veuran la fi del caciquisme a Laurèdia?
Quin deliciós caos,oi? tal i com varen tenir els germans Marx (en una nit en l’òpera-1935). Tinc la impressió de què el vostre cap de govern està a punt de fer una tocata i fuga al cap i a la fi també ells actuen i es comporten com a gent normal com nosaltres hauríem de ser-ho si les regles socials no ens ho impedissin; per què en una situació tant delicada com la que està vivint el vostre país qui no ho desitjaria?.
Tant humans aquests polítics; que si cal apliquen la màxima de Aquests són els meus principis si no lis agrada en tinc uns altres…tant poc clars que us hagués agradat tenir a un Groucho dient un mai oblido una cara però si cal faré una excepció amb vostè.
El millor la foto…