Fa dies que no dormo bé. De fet fa uns quants anys que no dormo com abans. Recordo d’adolescent, que queia sobre el llit i el son m’abraçava suau i irremeiablement fins que l’endemà, el sol o els crits de ma mare em treien dolçament del son dels justos amb la sensació de tornar de molt i molt lluny.
Des que em vaig quedar embarassada, amb aquell irritant efecte col·lateral de les ganes d’anar a fer un pipi a les quatre del matí, allò es va acabar per sempre més.
I mentre estava embarassada rai, que l’únic que em treia el son era la pressió de la panxa sobre la bufeta. Un cop tens fills, la majoria de mares – i alguns pares- val a dir- desenvolupen una mena d’oïda súpersònica que et permet desvetllar-te cada cop que el teu cadell remuga, tus, es gira o canvia el son.
Fins el punt que t’arribes a aixecar del llit perquè no el sents respirar prou fort, ves que no li hagi passat alguna cosa.
La qüestió és que des d’aleshores no dormo bé. Dormo superficial, discontinu, caic de son al vespre però tinc la sensació que mai no descanso prou i al matí…i ai al matí… Ja no et desperta ni el sol, ni la mamà sinó un petit energumen a qui t’estimes amb delit reclamant el colacao.
I aleshores recordes com el Doctor Estivill va fer dormir tota una generació de nens, inclosos els teus i et demanes perquè aquest bon doctor no es dedica a fer un llibre per nosaltres, els adults insomnes.
Per aquells pares i mares crescudets que l’únic monstre que ens espanta és el de la hipoteca però que no aconseguim aclucar l’ull ni treure prou rendiment de les hores de son.
I a mitja disquisició, t’assabentes que aquest llibre existeix i que en una estona en parlarem al programa. Perquè després diguin que ningú és Perfecte.