Meritxell és aigua passada i cal començar a posar fil a l’agulla –els que encara no ho hagin fet– que les comunals són a la cantonada i qui es bellugui no sortirà a la foto. Un treball tàctic que seria artístic, si no fos perquè alguns continuen funcionant a destralades. Efectives, però ben poc elegants. Treure noms, remenar-los, esbombar-los, cremar-los, i tot per protegir els autèntics caps de cartell, o –simplement– temptejar el terreny. I la premsa, jugant al joc, que passada la visita llampec del copríncep francès, ja no tindrem res de nou per posar-nos a la boca i caldrà començar a especular. Jo –des de la barrera– com la que més. Assumim, però, que de misteri no n’hi haurà pas gaire. La història ens diu que els comuns que hi tornen tendeixen a repetir si no és que l’han feta molt grossa. Aquí crec que qui més patirà és Sant Julià, que des de l’origen dels temps entén la comunicació corporativa com una molèstia, i ara li tocarà explicar –mal li pesi– moltes coses. La resta, ja ho veurem. El morbo està en si a la capital els de DA generen alguna aliança –i amb qui–. Si a Encamp s’estamparan sols o de bracet amb algú, si a Canillo tindrem més d’una candidatura per triar, si a Escaldes Toni Martí farà un Forné o buscarà algú de la seva confiança per continuar allà on no ha deixat de ser mai, i a la Massana i Ordino caldrà renovar les cares i veure com els militants s’estiren dels cabells després del canvi de companys al taulell. Tot plegat, mentre els idealistes van fent un programa que els assessors deformaran fins a fer-lo encaixar amb la música del ball.