Suposo que deu ser l’inevitable efecte de l’air du temps -que diuen al nord-. Però ens toca assumir amb tristesa i resignació que formem part d’una civilització caníbal i grollera.
Mark Twain -sense conèixer tot el que havia de venir- ja ho deia, que la civilització no és més que un seguit de victòries sobre la natura i de desastres per la humanitat. I segurament, a aquestes alçades de la partida geopolítica, no podem més que donar-li la raó.
Tanmateix, em resisteixo a creure que això sigui realment el que defineix un col·lectiu humà com a civilitzat.
Prefereixo creure que més enllà de la llengua i les creences, l’autèntica civilització fuig de les fites bèliques impulsades per un desajust de la testosterona i l’impuls irracional de l’avarícia.
Ara fa uns dies escoltava la Misa brevis en Sol mayor, KV 49 de W.A. Mozart. Diumenge de Pasqua, un cel blau i a l’escenari, prop de cinquanta persones, entre el director, els músics de l’orquestra, el cor i els solistes.
Tots amb la seva vida més enllà d’aquelles quatre parets. Amb els seus dies bons, dolents i mediocres. Amb neguits diversos, i en alguns punts -fins i tot- contraposats. Però tots, per una estona, aportant el millor d’ells mateixos per donar vida -un cop més- a una partitura escrita 258 anys enrere per reconciliar-nos amb el món.
La civilització hauria de ser això. Ser capaços de sumar més enllà de les individualitats per construir alguna cosa que ens transcendeix i que podem compartir amb els altres.
Conceptes poc valorats i en franca decadència com l’amabilitat o el respecte a la diferència. La resta és barbàrie.