cirqueVaig anar al circ. Un cop més. Malgrat trobar un munt de peròs al projecte inicial. I ja és la tercera vegada. Molt criticar l’espectacle, però amb l’excusa de la nena he anat les tres edicions. Almenys que pugui criticar amb coneixement de causa. Els peròs continuen sent els mateixos: cert sentiment d’impotència en veure com una riuada de gent s’escola sense rumb, sense indicacions i sense iniciatives públiques i/o privades que omplin d’activitat el carrer. No serveix de res portar la gent si després no en fem res amb ella. L’espectacle és bonic. Millor que el de l’any passat. No li veig el lligam amb Andorra si no me l’expliquen abans: la imatge de la verge de Meritxell està fora de context, i si han de repetir l’al·legoria dels fallaires valdria la pena que parlessin abans amb algun. Caldrà veure si enguany es fan d’or les companyies de bus i entrepà que pugen i baixen turistes des d’Espanya. Caldrà veure el pes de la competència de Port Aventura, i la continuïtat d’un projecte que encara cal polir si volem que sigui un pol d’atracció. També hi detecto millores: més dies de funcions, les grades per als nens, el sistema d’entrada, fluid i fàcil. La venda i reserva d’entrades, que enguany sembla que no ha donat problemes. El millor de tot, la gent. Els artistes, que tot i no ser les primeres figures –i es nota– del Cirque du Soleil, hi posen les ganes, i sobretot el paper de l’organització i dels voluntaris. Amables, competents, simpàtics, pendents de tot el que passa, a l’ombra, sense fer soroll, però sempre a l’aguait. Si tots treballéssim així, podríem respirar tranquils.