En un petit –i imaginari– poblet d’Alaska hi viu des de principi dels noranta el Doctor Joel Fleischman, un jove jueu, metge i urbanita de Nova York. M’agradava molt aquesta sèrie. Per la complicitat que hi havia entre els seus veïns –un xic surrealistes– i per personatges memorables de la història de la televisió com Chris Stevens, un exconvicte reciclat com a locutor-filòsof de ràdio local. D’un temps ençà, quan miro el meu timeline a Twitter (TL), tinc la sensació de viure a Cicely, Alaska. Els habitants de Cicely, com els del meu TL, d’orígens i situacions diverses, viuen –relativament– tranquils, esquitxats per aquests petits secrets i meravelles que envolten la vida de cadascun de nosaltres. Si aprens a llegir entre línies, els tuits solen ser molt reveladors. I encara que no ho facis, també. Com si realment tornéssim a ser un poble petit on tot­hom es coneix, i on ens diem bon dia cada matí. El TL ens permet retrobar aquell esperit de col·lectivitat petita i, al mateix temps, afavorir una de les grans assignatures pendents d’Andorra: la integració. Twitter, avui, permet el que Cicely va oferir al Dr. Fleissman: diluir-se en una societat tancada, on es fa difícil barrejar els estrats, on, per a un retrògrad però viu reducte de nadius alguns andorrans sempre ho seran més que uns altres. Avui, el meu TL em fa creure que finalment estem trencant barreres, que ens donem l’oportunitat de desitjar-nos sort, de créixer, de compartir i de riure plegats. Encara que sigui en 140 caràcters. 140 caràcters, mai com ara havien donat tant peu a fer cafè.