Càstig merescut

			<div class="et_pb_row et_pb_row_13">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_13  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_13  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Quina sensació ha de ser veure que aquells a qui intentes enredar són més rucs del que et pensaves? Suposo que en certa manera deu ser el que sent a hores d’ara Donald Trump, en veure que les maneres barroeres, les mentides i les exhibicions de testosterona no només no li han passat factura –per alleujament dels seus atribolats assessors– sinó, que li donen rèdit polític. Repassant el debat entre Trump i Biden, em queda clara la màxima que una cosa és ser un bon candidat per guanyar les eleccions i una altra –ben diferent– ser un bon candidat per governar. Així ens va. I encara més: avui, ser un energumen no és impediment per guanyar unes eleccions. Ben al contrari, d’uns anys ençà sembla que l’elector confon l’estirabot amb l’espontaneïtat, l’insult amb la sinceritat i les fugides endavant amb l’estratègia. No hi ha com menystenir el pensament crític, alienar la gent amb fake news i confiar en la mandra que al final t’acaba fent tot plegat. El sentiment d’impotència és esborronador. Fet i fet com passa a Espanya –ben a prop de casa– quan veus tot l’aparell de l’estat incapaç d’anar a la una per fer front a una pandèmia, però fort com un bloc compacte a l’hora de defensar el substrat ideològic dels hereus del franquisme: una, gran i lliure. Sobretot una, la resta, mira, ja anirem trampejant. A casa, mentrestant, anem tirant, dia a dia, entre TMA i PCR, petons a l’aire i taules per a dos. A l’espera que no caigui el cel sobre el nostre cap ni la cara de vergonya aliena, entre acusacions creuades i baralles de pati d’escola.
Després diuen que tenim el que ens mereixem. Massa poc.