Posem per cas que tenim un jove fadrí que busca amb qui compartir l’esvalot hormonal, i que tenim a la vista dues possibles candidates amb predisposicions ben divergents.

De fet, val a dir que d’entrada el xicot no acaba de fer el pes a cap de les dues, però són prou espavilades com per saber que avui per avui, no n’hi cap altre de disponible i no volen quedar-se assegudes mentre la resta balla a la Festa Major.

Una de les noies, la més avesada als jocs d’intriga i seducció, sap com és d’important fer-se estimar i no regalar res si vols que l’altre ho valori. Té molt clar que sota cap concepte no cedirà als impulsos i paraules dolces del pretendent sense tenir ben lligat al darrere un compromís ferm.

Sap que moltes altres noies van perdre la virtut per una nit de bogeria i que després no n’han sabut res més del seu enamorat, fins que les han tornades a festejar quan n’han tingut necessitat per deixar-les altre cop amb el regust de no haver tret res en clar.

L’altra noia, és més jove, i per tant més impulsiva. Sap que no té tant recursos com l’altra i intenta fer valdre la seva disponibilitat com un argument determinant per a un noi, cada dia més ofegat pel desig i la urgència.

Però res no és de franc. La noieta malgrat no s’hi vol pas casar, sí vol aprofitar l’avinentesa per solucionar les seves necessitats. Que en el seu cas, bé es podrien traduir per posar-li un pis on ja anirà a veure-la quan li calgui un intercanvi de fluids.

Mentrestant, el xicot, desgrana les nits en blanc dubtant entre cedir a una o altra pretensió, mentre lamenta internament que mirar de trobar un alleujament ell sol, seria ben bé com haver de viure amb una dotzena part del plaer.

I és que Ningú és perfecte.