Som com cargols que han posat al foc dins una olla d’aigua freda.
A poc a poc notem com l’aigua cada cop està més calentona, però com que la cosa és gradual i encara s’hi està bé, doncs, mira, que tampoc no ens hem d’esverar gaire.
Fins que ens deixi cuits. Com als cargols.
Això del canvi climàtic té les dosis justes d’apocalipsi i de responsabilitat mal repartida que fa que a ningú li vingui de gust assumir que el cel, algun dia, pot caure sobre els nostres caps. I així, mentre vagi nevant quan toca, anem fent, mentre hi ha qui mira de conscienciar-nos, per grat o per força, que sí que hi ha petites coses a fer i que poden marcar la diferència entre un cargol a la llauna i un altre pasturant per Incles.
Però, és clar, entra aleshores la petita quota d’esforç personal, i aquell altre intangible tan nostre del: “A mi ningú m’ha de dir com he de fer les coses!”
Així, mentre es munten campanyes per mirar de regular el consum d’aigua a les dutxes del gimnàs, sembla que n’hi ha que s’entesten a fer veure que senten ploure –mai més ben dit– i s’ensabonen dos cops tot el cos –menys les orelles–.
Sembla mentida que encara no haguem entès que algunes coses no es fan per tocar la pera, sinó perquè cal posar el fre en algun lloc, i aquí totes les petites mostres ajuden.
Esperem canvis espectaculars sense esforç, premis milionaris sense merèixer-los i tenim el pobre Capità Enciam donant-se cops de cap contra la paret esperant que entenguem que només els petits canvis –col·lectius– són els que marquen la diferència.
Jo faig un primer pas: deixaré d’anar al gimnàs. Per no contaminar.
