Canvi de paradigma

			<div class="et_pb_row et_pb_row_6">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_6  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_6  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Durant 15 anys, cada dia a la ràdio, en un o altre moment del dia, escoltava allò de quin és el model de país que volem. Aquella pregunta retòrica amb la qual difícilment érem capaços d’anar més enllà del turisme de qualitat i la salvaguarda de les especificitats.

La pregunta continua en el vent –que diria en Dylan– tot i que em reconforta veure que cada cop són més les persones i col·lectius que miren de respondre-la.

D’una banda, a nivell institucional, amb el projecte Horitzó 23, un full de ruta fins a final de legislatura amb voluntat de diàleg, impulsat pel govern demòcrata.

De l’altra, Ad.Hoc, un grup de professionals de diversos àmbits, units per la voluntat d’aprofitar el punt d’inflexió que ha generat la pandèmia, per agafar l’impuls necessari que requereix demanar cap mena de canvi estructural a casa nostra.

Un repte, a més, per a aquelles persones que creuen que es poden canviar coses sense pagar el peatge de la política de partits.

Models diferents en alguns punts, convergents en d’altres. Al final, tal com estan les coses, el que compta –més enllà de si ens agraden més o menys– és que hi ha qui té un pla, i està disposat a tirar-lo endavant, que ja d’entrada és refrescant.

Ni que sigui perquè a nivell oficial deixem enrere aquella sensació de permanent improvisació, i perquè sembla que la societat civil està disposada a fer alguna cosa més que queixar-se.

Els propers mesos determinaran si aquests projectes acabaran sent un nou Andorra 2020, o si realment serem capaços de triar el que volem, definir-ne l’estratègia i treballar per assolir resultats.