Com quan fa molts dies que no plou. Que t’enrampes amb la porta del cotxe i el cabell s’arrapa a les jaquetes. Així es viuen aquests dies de calma tensa. Com quan els animals remuguen- inquiets- dins la cort, abans no els obres la porta. Com quan fa estona que esperes el torn a la carnisseria, com quan arribes a la consulta del metge, i encara tens tres altres pacients davant teu, i has de tornar aviat a la feina. Calma tensa, per qui escalfa motors a la casella de sortida, calma inquieta per la ciutadania, per qui, des d’una prudent distància mira el cel i espera que caiguin les primeres volves. Mentides creuades. Mitges veritats d’uns i altres, mirant de treure partit de la situació, de tapar a corre-cuita els punts febles, destapant vergonyes i mirant de no aixecar el to de veu, que encara és aviat per cridar. Calma tensa. Com quan falten tres minuts perquè soni la campana que marca el final de les classes del divendres. Tres minuts que no sembla que acabin mai d’arribar. Entre el neguit i el contrapeu. Mirant que no t’agafin amb els pixats al ventre. De parlar amb qui toca, de no dir res fora de lloc. De marcar el territori -la política encara té molt de testosterona-, de no perdre pistonada, d’ocupar cadascú el seu lloc, de somriure quan toca, a qui toca. De buscar aliats, de definir estratègies, de treure el cap; prou perquè et vegin, però no massa, no fos cas que et toqués una bala perduda. Així es cou la calma tensa. Temps de fer molt sense que ho sembli, esperant que l’inici de la campanya -com la primera nevada de l’any- tregui el neguit de la gent del carrer.
