Fa dies que busco un tronc. Com el que teníem a casa quan era petita.

La nit de Nadal, els pares ens enviaven a germans i cosins a resar un parell d’avemaries a l’habitació mentre els grans jugaven al parxís, brindaven amb xampany i picaven bocinets de torró –d’ametlla i de Xixona, que això del torró de crema catalana és un sacrilegi recent–.

Tres avemaries després, els nens trèiem el cap pel menjador, ple de fum i rialles, i els grans, amb sorpresa, ens distreien a corre-cuita, perquè s’havien oblidat de nosaltres. Miraculosament, sota la manta, l’arengada salada i el bastó, apareixien llaminadures, llibretes petites, llapis de colors i mitjons de llana.

És el Nadal que vull per a la meva filla. El que jo vaig viure. Ple de tradicions. Gastronòmiques i culturals. De pessebre i de canelons –encara que no m’agradin–, de torrons de massapà i de xocolata –que no totes les coses noves han de ser dolentes–.

Hem tret el fum de casa, hem canviat el parxís per la Wii, i l’avemaria per les corredisses pel passadís, però l’esperit de compartir, el galet i el tió continuen sent els pilars d’unes trobades esgotadores, consumistes i, malgrat tot, molt nostres, que es transmeten de pares a fills.

Per això busco un tió. I no em val qualsevol tronc amb potes.

Per això aquest cap de setmana hem comprat flors, menjat castanyes i xarrupat moscatell.

Per això quan a la porta t’arriba un petit dràcula que reclama Trick-or-treating, m’entren unes ganes irrefrenables de trinxar la carbassa petita-petita, amb ceba i porro sofregidets, fins aconseguir sobreviure a la globalització.