A vegades ens pot semblar que Andorra no canvia. No els seus carrers, ni edificis, que òbviament juguen a despistar-nos. Mirant al BOPA la llista d’associacions donades de baixa m’he adonat que és una falsa percepció. Entre algunes de les associacions que oficialment ja no existeixen hi ha el Sindicat de Treballadors de l’Hostaleria, el SAT2T… els periodistes més veterans segur que recorden les declaracions incendiàries del seu president, Josep Maria Bautista. Avui em sembla que ni tan sols viu a Andorra. Però els sindicats privats continuen sent un intent que no arriba a quallar. L’ACU. Una entitat que va fer moltíssima feina quan tot estava per fer i el relleu de la qual ha quedat diluïda en els passadissos de l’administració. O l’associació d’Hotelers d’Andorra, la prova vivent que si depengués només de les nostres diferències personals hi podria haver un sindicat per persona. Almenys en aquest cas finalment el sentit comú es va imposar i tots plegats miren de fer front comú des de la Unió Hotelera. La crisi obliga a la unió. Voldria fer un especial esment a l’Associació de Dones Migrants d’Andorra. La seva feina va ser cabdal, i ho continua sent. Alguns dels seus cavalls de batalla, com una llar refugi per a dones maltractades, ha caigut en l’oblit, però no així la seva tasca contra la violència de gènere que va acabar culminant en els serveis que ofereix avui l’administració. Qui sap? Potser aquestes ratlles desperten la nostàlgia i algú mira de tornar a donar impuls a aquestes entitats. L’opció del recurs encara està oberta. I la feina, molta d’ella, continua pendent.
