Ja sé que encara té aquella ressaca estranya de les grans alegries. I que s’enfronta a una època difícil – molt difícil- pel seu país, en la qual un munt d’expectatives estan posades sobre el seu cap, com si un canvi de president pogués fer modificar el rumb de la locomotora econòmica europea.

Qui sap? No el vull desanimar quan ni tant sols ha pres possessió del càrrec que el distingeix com a President de la República Francesa.

Només m’agradaria que no s’oblidi que a més de totes aquestes responsabilitats també és, des d’avui (vaja, o a partir del moment que el proclamin, ja m’entén) Un dels dos Coprínceps d’Andorra. La meitat del cap d’estat.

M’agradaria que quan li facin entrega d’un passaport pel qual no haurà de passar cap examen, ni tan sols haver posat mai els peus al país, ens vegi com a alguna cosa més que el bastard simpàtic que la història ha llegat parcialment a França.

Que cregui que el seu paper institucional va més enllà d’una visita escadussera al país durant el seu mandat i que- ni que sigui com a cortesia, es molesti a saber alguna cosa d’aquest país, que no l’ha escollit, però que l’acull amb hospitalitat.

Espero que no vingui a donar-nos lliçons i sí algun cop de mà, que no ens imposi el que més li convé a França i sí que estrenyi els llaços amb nosaltres.

Qui sap? Potser avui no només comença un canvi a Europa, sinó també un nou revolt en les relacions amb França.

Potser ja comença a ser hora de mirar al nord.

Només ens ho ha de (voler) posar una mica més fàcil.