Arribem al final de la novena temporada del Ningú és Perfecte. Més de 1.800 programes, que amenacen amb continuar fins, com a mínim, tocar els dos mil.
I arribem al final de curs amb el lògic desgast d’onze mesos de feina i inquietuds, però també amb la mirada posada en la desena temporada que encetarem a principis del mes de setembre.
Enrere queden un munt de neguits, en una temporada especialment difícil.
Mentre hem parlat de Patapous, de comunals, de nous túnels, de rotondes, d’atur i del Bosó de Higgs, l’any ens ha permès també conèixer veus fresques, com la de Marc Juanati, descobrir una escriptora potencial en la veu d’Antònia Escoda i sentir-nos acompanyats d’altres mirades com la de Guillem Lluch, Guillem Valdés, Nino Marot o Josep Dallerés -que ja hi era abans de començar fins i tot el programa-.
A tots ells, els que ho són o han estat en algun moment els cocos del NEP, així com a tots els que d’una manera o una altra han posat el seu petit o gran gra de sorra m’agradaria donar-los-hi les gràcies per haver volgut i sabut arribar fins avui.
Per acompanyar-nos setmana a setmana en un viatge no sempre fàcil, per haver mantingut el compromís, per haver tingut sempre prou coses per explicar i prou ganes de compartir-les. Molts ens retrobarem al setembre. Així com retrobarem alguns dels col·laboradors habituals que han fet del NEP casa seva: Cristina Orduña, Òscar Martín, Raimon Perales, Albert Sanjuan, Isidre Domenjó, Pilar Z i Alfons Miralles, Marc Cadena, Pili Garcia i Clàudia Solé.
Sense oblidar els tertulians, que són la salsa d’aquest programa, i els seguidors i amics de les xarxes socials. I no m’oblido del jefe, Eduard Navarro. Per deixar-se enredar de tant en tant amb les motos que li venem des del programa i per confiar en nosaltres (i pagar les nòmines).
I a la Lauri, és clar. Part indestriable d’aquest programa. Gràcies, guapa. ( confio en què durant les vacances millori el seu criteri musical #NEP)
No vull acabar l’editorial d’avui sense tenir un record molt molt especial per la Marta Santuré, que durant un temps també va ser un dels nostres cocos més dolços, i molt especialment pel Sisco Casals, a qui no puc evitar buscar cada dijous a la seva cadira…(Sisco, et trobo a faltar.)
Moltes coses bones, que repetiran, i moltes coses noves que ens esperen a partir del setembre, perquè deu temporades donant guerra són moltes, i mira potser una ILP ara no toca, que ningú s’espanti- però segur que durant l’estiu ens empescarem alguna cosa per fer d’un simple programa de ràdio una feina amb sentit.
A les males, esperem continuar entretenint-te.
Que ja és tot un repte. I és que, ja ho diuen… ningú és perfecte 🙂