Deia Albert Einstein que el món no estava amenaçat per les males persones, sinó per aquelles que sent bones no feien res per evitar les coses dolentes.

Einstein es referia sobretot a tota aquella bona gent que va tolerar l’holocaust nazi fent veure que no passava res, dissimulant en el seu dia a dia, xiulant quan sentia crits, girant el cap per no veure el que la seva mirada els hauria retret.

Alguns ho justifiquen dient que és difícil ser un heroi en temps de guerra, però obliden que –més enllà dels conflictes bèl·lics– la dignitat de la persona es construeix en cada gest i que per això no hi ha medalles.

Som el que som, no tant pel que ens fa grans davant els ulls del món, sinó per les petites accions quotidianes. No cal ser un heroi. Només tenir consciència i actuar en conseqüència. Sense confondre el que està bé amb el que ens convé. O almenys intentar-ho.

Ningú no ha esperat mai que fóssim perfectes. Per això no entenc tota la bona gent que dia a dia ocupa els seients del bus sense cedir el seu espai a qui més el necessita: no els veuen.

Per això triomfen les conxorxes laborals, perquè encara que siguis una bona persona no ets capaç de donar la cara per ningú davant els rumors i les insídies; fas veure que no els escoltes.

Per això qualsevol dia d’aquests et poden clavar una pallissa al carrer sense que ningú no digui res. Es taparan la boca per no delatar-se. El pitjor de tot plegat no és la covardia, sinó el cinisme.

Si no tampoc s’explica tota aquesta bona gent que quan veu que algú fica la pota no només no l’aturen, sinó que a més, li fan una foto.