Ara que s’acosten aquells dies de l’any on concentrem les bones intencions, arriba també el moment de mirar enrere, fer còmput d’allò que hem assolit i d’establir nous miratges de futur.
Perquè al capdavall tot és un miratge. Comprem entrades per concerts previstos pel novembre del 2026, invertim en gimnasos que no trepitgem, ens il·lusionem pensant com de fluid serà el nostre anglès després de mesos de (no) assistir a les classes i ens deixem portar per la gola, sabent que el biquini, hores d’ara, està captiu en un futur incert i sobretot, llunyà.
I així anem arribant al final del mes de desembre, tancant comptes, posant garlandes i fent mans i mànigues per arribar a tot arreu, oblidant el que segurament és el més necessari però el menys urgent d’aquestes festes: l’esperança.
Conceptes com pau, alegria i prosperitat es desdibuixen sota un mantell de buidor sintàctica i formal. Al capdavall, fins i tot el més fervent defensor de les festes nadalenques, en el fons del seu cor, espera que el tràmit acabi sense gaire angúnies, per respirar alleujat un cop passat Reis.
I tanmateix, els bons desitjos hi són, reals, latents, captius sota les llaçades i els lluentons.
Potser el que ens caldria és deixar de banda aquelles grans paraules buides per concentrar-nos en allò que realment és factible i no gaire car: mirar de ser amable amb els altres, agrair allò que tenim i valorar com cal als que ens envolten.
Arriba el Nadal. Uns dies per compartir l’espera amb calma, per tenir cura dels altres.
Sentiments no gaire enlluernadors, però més genuïns i sincers per poder, simplement, ser presents.
