El camí per arribar a l’ordenació de bisbesses a l’Església anglicana ha estat llarg i turbulent. La reclamació de les dones demanant formar part del clero va començar a la dècada dels seixanta i va culminar l’any 1992, quan el sínode va acceptar, per un sol vot de diferència, l’ordenació de dones sacerdot. Per arribar a ser bisbesses han hagut d’esperar vint anys més. Amb l’amenaça de trencament de l’Església pel mig. Però l’any que ve una dona sacerdot serà ordenada bisbessa. Aquesta decisió, acosta l’Església anglicana a la societat civil però l’allunya –encara més– de l’Església catòlica, que ha rebut la notícia amb discreció però deixant clar que Crist només va escollir homes com a deixebles i que la doctrina no ha canviat. Malgrat l’aire fresc i les promeses de canvi que el Papa Francesc impulsa des del Vaticà, la realitat és que més enllà de les paraules, d’actes n’hi ha ben pocs. Potser no cal que l’Església combregui amb el poble. Potser som els altres qui ens equivoquem quan demanem que el dogma no ens malmeti la fe. La reforma de la banca vaticana, els casos de pedofília i corrupció, el masclisme enquistat en el dia a dia d’una jerarquia senil i ancorada en un passat que –encara avui– prefereix parlar d’esquena al poble que donar la cara a la realitat. Sé que sóc injusta. Dins de l’Església hi ha grans persones que fan una tasca ingent. El problema està en una institució que tergiversa la realitat per adaptar-la a un prejudici que poc té a veure amb el missatge de Crist. Si fossin fidels només pescadors i recaptadors d’impostos podrien dir missa. I no va per aquí la cosa.