Ja fa temps que les coses van deixar de ser fetes per durar. Ja fa temps que la utilitat o la comoditat no són les prioritats en el disseny. Ja fa massa temps que importa més el tipus de lletra que el missatge. Amb el reconeixement de l’obsolescència programada hem arribat a la perversió del sistema. És el nostre final com a civilització capitalista. En el moment que construïm coses destinades a espatllar-se després d’un determinat nombre d’hores d’ús, ens aboquem a l’abisme com a espècie que no entén que el recursos són limitats, i la paciència també. Tard o d’hora algú anirà a les barricades, i no serà per plorar per poder-se prejubilar amb unes mínimes condicions, sinó per poder sobreviure en un món cada dia més hostil. I això que parlo del nostre còmode i amable primer món, on –com deia Sabina– som tan pobres que només tenim diners. Ciutats construïdes per a un estàndard de normalitat fet de mitjanes estadístiques, amb cases decorades per tendències que cal revisar cada sis mesos, omplint la vida de cadires incòmodes –però apilables–, de raspalls de dents sobredissenyats amb mànecs tan ergonòmics que qualsevol diria que ens han de servir per no tallar-nos la llengua. Hem perdut la mesura de les coses. No es tracta de viure amb menys –que també–. Ha arribat un punt que la qüestió serà aprendre a sobreviure entre els espots que et reclamen que sempre siguis jove, alta, prima i desitjable, els aparells que diguin de tu que ets algú que compta i al mateix temps arribar a final de mes amb dues feines, tres fills i una hipoteca. Jo, us espero a les barricades.