Aquests dies comprovo a la premsa que es fan un munt activitats adreçades a diferents col•lectius força concrets. I això està bé. És important que les administracions i les entitats privades siguin capaces de veure i atendre les necessitats i aspiracions específiques i puntuals de determinats sectors de la ciutadania.

A vegades, però, em demano si no ens estem equivocant en alguna cosa quan ens entestem en estratificar, separar i aïllar cada sector de la població de la resta del conjunt de la gent que l’envolta.

Tot i que entenc que es facin conferències puntuals adreçades a pares d’alumnes amb alguna mena de patologia específica, i que també penso que és una bona cosa que els padrins tinguin un ball per a ells el cap de setmana..no puc evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar quan es comencen a programar sessions de cinema només per gent gran, o cursets adreçats a majors de 65 anys de temes que podrien ser de l’interès de moltes altres persones.

Potser per horaris, potser per preu, potser perquè són activitats que s’impulsen des d’un àmbit molt limitat i amb un objectiu molt limitat també.

Però continuo pensant que algú hauria d’apostar per impulsar l’intercanvi generacional.

Intercanvi entre nouvinguts i residents de tota la vida, entre cultures divergents, entre franges d’edat diferents…potser només és una utopia, perquè, a la que paro a pensar una estona no m’imagino gaire adolescents que vulguin passar la tarda de diumenge a ritme de xaxaxa amb coca i xocolata desfeta per berenar, és clar que potser tampoc gaires avis, tampoc.

Ja se sap, ningú és perfecte.