Dèdal, ja va advertir el seu fill, però no se’n va sortir.
Per ajudar-lo a fugir del Laberint de Creta, li va fabricar unes ales fetes amb plomes enganxades amb cera, advertint-lo que, no havia de volar tan alt que el sol fongués la cera, ni tan baix que el mar esquitxés les plomes. L’excés de confiança juvenil d’Ícar, el va fer creure, però, que no hi havia límits, i en el seu viatge prop del sol, les ales es van fondre i va caure al mar.
Aquest va ser l’inici de la mediocritat, entesa com el valor de trobar el punt mig.
Més tard va ser Horaci, qui va lloar els principis d’una vida sense excessos, en la recerca d’aquest punt mig que et permet navegar entre el perill: evitant l’escalfor del sol i l’escuma del mar.
Sense saber-ho, molta gent s’empara avui en aquesta mena de principi d’hedonisme epicureista en les seves relacions socials. No et mullis gaire. No diguis res inconvenient, més enllà dels teus principis i les teves creences: per comoditat, per no trepitjar ulls de poll, per covardia…ves a saber.
Al final, no puc més que revoltar-me davant la saviesa de la tèbia Teano- que es va deixar anar amb les bondats de les dones virtuoses, mentre la història li emmudia la veu, la indiferència dels que no es volen posar en risc en situacions compromeses, fins que no els toquen a ells el crostó, i la decepció inconsolable, davant aquelles persones que callen perquè no sigui dit, perquè els importa més el que diran els altres que el que pensen elles, i perquè l’ànsia de protecció és una cuirassa que ni tan sols l’amistat travessa.
La mediocritat també està sobrevalorada.