Diuen que davant una potencial amenaça els homes tenen definides de sèrie dues possibles reaccions de defensa per sortir-se’n: l’atac i la fugida. L’atac es produeix quan l’home se sent prou fort per vèncer el perill potencial, i la fugida arriba com a escapatòria d’un risc que l’individu no creu ser capaç de sotmetre. Les dones, des de la prehistòria van aprendre a desenvolupar una tercera opció revolucionària per fer front al perill potencial que les envoltava: la complicitat. La dona, embarassada o amb nadons al seu càrrec, no va trigar gaire a adonar-se que en el seu estat i davant una situació compromesa no podia ni fugir, ni encarar l’agressió amb violència, per això, aviat va lligar caps i va pensar que si era prou hàbil en la gestió de les relacions interpersonals, podia arribar a ser capaç de teixir una xarxa prou poderosa per aconseguir que les seves congèneres la protegissin a ella i als seus fills davant de l’adversitat. Per això som on som. No perquè haguem après a córrer més que el lleó, sinó perquè a més de córrer més que les altres zebres hem après a fer fronts comuns i encarar els reptes en equip. Perquè guanyi el més fort, però també perquè sobrevisqui el més feble. Sense la solidaritat ens hauríem extingit, malgrat que encara es cregui que només val la llei del més fort en la jungla diària. Sobre totes aquestes qüestions i sobre per què les dones sempre van de dues en dues al lavabo, en parla la doctora nord-americana Louann Brizendine al llibre El cervell femení. Al final, resulta que només som el que diuen les nostres hormones.