Com no hi ha manera que el Gabi Fernández em truqui per anar a fer un cafè, li tiro el guant des de la contra del Diari, a veure si així despenja el telèfon i ens posem al dia.

Tot plegat perquè divendres -a la tribuna- deixava caure que no s’ha de fer cas als experts en comunicació, perquè “cap us dirà què fer per guanyar, tots us donaran consells per no perdre.

I com ens coneixem- que la veterania és un grau- sé que al Gabi el que li agrada és burxar per fer-nos pensar i anar una mica més enllà del que és evident, i això està bé, perquè demana que els candidats siguin ells mateixos. Llàstima que la fina ironia no sol traspassar les primeres capes dels lectors apressats.

Som a les portes d’una campanya electoral i fa dies que els timbals de Jumanji ressonen a les xarxes. Tothom ensenya el seu vídeo, tiktok, piulada o article, i escalfa motors per debats, entrevistes i mítings de campanya. Ningú vol quedar enrere. 

En aquest context apareix l’assessor de campanya. Per mirar de fer passar el missatge de la millor manera possible. Perquè els polítics- per bé o per mal- solen tenir altres professions no necessàriament vinculades amb la comunicació- i perquè la majoria, no ens enganyem, es recorda de Santa Bàrbara quan trona.

I com a aspirant es poden tenir grans idees, ser molt autèntic i voler el millor pel país, – que la virtut se li suposa- però no serveix de gaire si no és capaç de fer-se entendre, de ser creïble i diferenciar-se de la resta. 

I Aristòtil ja ho deia, que el millor perquè et creguin és dir la veritat. Però grecs i assessors saben també que només amb això ja no n’hi ha prou.