L’altre dia llegia en una contra d’aquesta casa que calia arribar al col·lapse per reaccionar. Ho deia en Sergi Valdés, dies abans de marxar –cansat de massa coses– a viure a l’Argentina.
Però la reflexió és vàlida per a tots. Molt més del que ens agrada veure als que ens quedem aquí. Ens trobem immersos en una triple crisi: estructural, econòmica i sistèmica. I qualsevol cosa que fem, en la línia del que hem estat fent fins ara, no farà sinó deixar-nos en aquest cul-de-sac del qual –sembla– no hi ha manera d’escapar. Trobo a faltar un objectiu concret, una idea clara del que volem, i el desplegament corresponent de les eines que caldran per assolir-lo. Allò tan suat de:“El model de país que volem”. Em sembla cada cop més urgent que les persones amb voluntat, talent i vocació de servei que avui s’escampen entre els erms de l’ostracisme i els partits contenidor facin un cop de cap –aprofitant que amb una mica de sort fins d’aquí a tres anys ningú no els reclamarà– i es posin a treballar. Que dibuixin amb nitidesa el país que volem i necessitem la majoria, que defineixin les estratègies per arribar-hi i que no es deixin acoquinar per aquelles ombres negres que s’han fet grans emparades en els egos dels poderosos. No hauria de ser tan difícil. Tenim tres anys per endavant. Malgrat ser covards i salvatges, sé que hi ha prou gent que estima amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Només cal que comencin a treballar plegats per un futur –com a mínim– més definit. A les males espero que ens deixin un raconet a l’Argentina.