L’altre dia llegia en una contra d’aquesta casa que calia arribar al col·lapse per reaccionar. Ho deia en Sergi Valdés, dies abans de marxar –cansat de massa coses– a viure a l’Argentina.
Però la reflexió és vàlida per a tots. Molt més del que ens agrada veure als que ens quedem aquí. Ens trobem immersos en una triple crisi: estructural, econòmica i sistèmica. I qualsevol cosa que fem, en la línia del que hem estat fent fins ara, no farà sinó deixar-nos en aquest cul-de-sac del qual –sembla– no hi ha manera d’escapar. Trobo a faltar un objectiu concret, una idea clara del que volem, i el desplegament corresponent de les eines que caldran per assolir-lo. Allò tan suat de:“El model de país que volem”. Em sembla cada cop més urgent que les persones amb voluntat, talent i vocació de servei que avui s’escampen entre els erms de l’ostracisme i els partits contenidor facin un cop de cap –aprofitant que amb una mica de sort fins d’aquí a tres anys ningú no els reclamarà– i es posin a treballar. Que dibuixin amb nitidesa el país que volem i necessitem la majoria, que defineixin les estratègies per arribar-hi i que no es deixin acoquinar per aquelles ombres negres que s’han fet grans emparades en els egos dels poderosos. No hauria de ser tan difícil. Tenim tres anys per endavant. Malgrat ser covards i salvatges, sé que hi ha prou gent que estima amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Només cal que comencin a treballar plegats per un futur –com a mínim– més definit. A les males espero que ens deixin un raconet a l’Argentina.
Comparteixo la teva opinió i potser t’agradarà saber que el que jo vull ja ho vaig escriure al meu bloc: Vull continuar promovent que en alguns àmbits l’interès de tots prevalgui sobre l’interès particular. Vull continuar treballant en un projecte polític progressista, ara més vigent i necessari que mai. Vull aconseguir que l’Estat reguli els excessos del mercat i el capitalisme financer. També vull construir uns serveis públics forts. I invertir en universitats i escoles d’alt nivell. Vull defensar la laïcitat front els intrusismes religiosos. Vull garantir rigorosament la seguretat de tota la ciutadania. I donar el màxim suport a la investigació i a la recerca. Vull recolzar la creació de mitjans i televisions de qualitat.
Allunyant l’idea de l’Estat-providència, vull treballar per promoure l’emancipació de cada individu, sense que ningú se senti abandonat, tot corregint les desigualtats socials mitjançant l’ajuda mútua, un concepte progressista molt poderós.
http://lacontenta.blogspot.com/2011/10/ajudem-nos.html
“un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria” …fes-t’ho mirar !!! Com diuen : la realitat que veiem és el que som.
Nosaltres som un país d’emigrants , marxar a l’Argentina ho hem de veure com obrir horitzons no com escapar de crisis estructurals i bla bla bla… Crec que estem amb menys crisis aquí que allà. Potser és una crisi interior el que mou a alguns a emigrar i no tan una crisi de país. Crec que s’ha exagerat molt el tema en l’entrevista al Sergi Valdés i també en aquest article d’opinió.
Hola Llúcia,
Una pena no poder-li fer arribar la teva opinió a Salvador Espriu, de fet els versos són seus, i no l’he citat donant per fet que era evident que tothom coneixia aquest fragment de l’Assaig del Cantic al temple. Veig que no. Disculpa’m doncs.
No vol dir que pensi que el país està tant malament, sinó que és una manera de dir que em preocupa, que crec que es poden fer moltes més coses i que a vegades la conjuntura i la desídia es fan desesperants.
Em sap greu no haver-me fet entendre millor.
Gràcies per comentar.
Delfí, m’agrada el que dius. Però a vegades tinc la sensació que les bones intencions es perden entre personalismes, velles rancúnies i formes encarcarades.
Anònim, l’Argentina, després d’uns anys força complicats és un país amb grans possibilitats. I tens raó que els motius que ens mouen a cadascun de nosaltres per emigrar, o a prendre qualsevol altra decisió important a la vida poden ser múltiples i diversos. A mi em va agradar l’entrevista. Em va agradar la capacitat crítica i el missatge de posar-nos en marxa quan encara som a temps.
Ok, ha sigut un atac. Disculpa he saltat impulsivament.Però el fet que sigui de Salvador Espriu no canvia el que penso, Espriu fa poesia de posguerra i puc entendre la seva tristesa, la d’aquest article la trobo exagerada. Crec que la mirada trista ens fa més mal que bé, la il.lusió,les expectatives positives , les persones que sí estan fent feina pel país necessiten que els encoratgin, perquè realment han sigut molt valents de posar-s’hi. Hi ha un percentatge de gent que creu en l’onada taronja i és un percentatge alt, “la fe mueve montañas” però que cada dia hi hagi al diari periodistes i opinadors lamentat-se de tot… és esgotador. Vivim en el lament continuo!Per aquest motiu he saltat! i no sóc gens patriota. La persona a qui feien l’entrevista també va aportar el seu gra de sorra a l’Andorra d’avui (crec que 10 anys al PLA) així que té una part de responsabilitat, igual que la tenim tots. Crec que la deseperança és una mala ciència i lamentar-se tots els dies només fa que crear depresió i no ganes d’actuar o de corresponsabilitzar-nos. No soporto el positivisme fàcil però tampoc el “derrotisme”.
Res a disculpar 🙂
Però l’article no pretenia generar pessimisme ni desencís, sinó adonar-nos que tenim tres anys per davant per definir i treballar en un país que necessita ( al meu parer) que els partits polítics es redefineixin i ens proposin programes amb més definició i ressolució. Crec que hi ha gent a DA molt bona, i al PS i als verds…i molta gent molt bona fora de la política. No crec que això sigui derroista ni positivisme fàcil ( una mica ingènua potser sí). Gràcies pel comentari.
Noemí, està a les nostres mans el fer possible el que escric que vull. És una crida a que agafem un camí per anar més lluny, a un lloc millor on trobem aquestes coses que descric. No són bones intencions. Són un plànol de la ruta. I, evidentment, hi han revolts, obagues i llambordes. Però no hi fa res. No hi ha més camí!