Arena Pública

			<div class="et_pb_row et_pb_row_9">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_9  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_9  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><p style="text-align: justify;">La democràcia no viu el seu millor moment. Sigui perquè la ciutadania hem deixat caure els braços i ens resignem a escollir la menys dolenta de les opcions disponibles, o perquè en el fons ja no hi creiem, però no tenim encara alternativa. Tanmateix, la política internacional m’acaba reconciliant amb la nacional. Tot i que, malauradament, no és cap consol. Debats com el que es va viure ara fa uns dies al congrés dels diputats espanyol en el pas previ a la investidura de Pedro Sánchez enrojolen i avergonyeixen a parts iguals. No tant pels insults i desqualificacions –del tot innecessaris si tinguessin arguments a banda i banda de les bancades– sinó, i sobretot, per la hipòcrita representació que es fa de la política i que fa de l’intercanvi d’idees un simple posat, buit de contingut i de qualitat. Ni tan sols interpretativa. En veure com el seny i el saber estar quedaven relegats en el circ de donar més veu a qui més soroll fa, em reconcilio amb el nostre Consell General, on la manca de dots oratoris i la rigidesa del reglament es compensen amb el saber estar i el respecte que mereix tant la institució com la ciutadania. Sense oblidar el que voldria que fos i el camí que ens queda per recórrer, cal reconèixer que malgrat algunes temptatives en el passat de convertir el parlament en un circ, afortunadament els electors per una banda, i els nostres electes per una altra, han sabut reconduir la temptació de fer política espectacle, per cenyir-nos al que toca: fer feina, amb la millor de les voluntats. Que potser no és prou, però que ja és molt amb els temps que corren..</p>