Sempre hi ha una altra manera de fer les coses. Però no sempre som capaços de sortir dels nostres rígids esquemes mentals per adonar-nos-en i ens entestem a repetir els mateixos esquemes caducs, només per la mandra de no pensar que n’hi pot haver d’altres. Sempre hi ha esperança, fins i tot en la foscor més absoluta. Sempre hi ha l’opció. Potser no de canviar les coses, però sempre de canviar la nostra forma de viure les coses que ens passen. Vivim immersos en la pressa i la rutina. Ens omplim de feina per no pensar, per no decidir, per no sentir cap a on van les nostres accions i intencions. Cada dia massa coses a l’agenda, massa responsabilitats, massa servituds per fer front a obligacions que hem adquirit per comoditat, per estatus, per encaixar en una idea del que volem projectar. Però un dia t’atures, o t’atura la vida. Et posa al davant del nas la teva realitat i t’adones que alguna cosa es trenca en el teu segur i estable món dissenyat sense fissures. I t’adones que molt sovint res del que fas no té gaire sentit, realment. I aleshores, o et tornes boig, o tanques els ulls i fas veure que no passa res, o fas un salt endavant i decideixes agafar les regnes. No calen grans escarafalls, ni marxar a viure al Tibet per viure una vida amb més sentit. Simplement n’hi ha prou de prendre consciència que som vius en aquest precís instant, que el que fem té conseqüències, que hi ha valors que ens superen, que tots formem part d’un tot i que la vida és massa curta per deixar-la escapar sense assaborir-la. Per a tota la resta, ja hi ha les targetes de crèdit.