Guerra dels Cent Dies. Primer dia, nou del matí: la llum s’escolava tremolosa pel cantell de la finestra…
–Així no!–. És exactament el que estan pensant els experts que darrerament s’han atrevit a posar ordre entre els aprenents d’escriptors de casa nostra a través de diversos tallers. Els tòpics, els errors de principiant, la irresistible temptació d’anar recitant poemes o els fragments més brillants de la teva obra a amics i coneguts són alguns dels tics que marquen els escriptors novells. Perquè ja se sap: de Borges i Quevedo només n’hi ha hagut un , i a més no agraden a tothom, imagina quanta gasòfia dia rere dia s’edita arreu amb ínfules de literatura. Això en el millor dels casos, perquè diuen que tots tenim, almenys, una història per explicar, però n’hi ha que no saben explicar res més i d’altres que la van buscant sense trobar-la en cada llibre que perpetren. I aquí estem els covards lectors que un dia vàrem decidir que hem llegit massa cosa bona per conformar-nos a fer res de mediocre. I ens consolem buscant –a veure si aquest cop sí que trobem– alguna cosa decent entre la pila de novetats que s’exigeixen als autors consagrats, perquè ja se sap que el màrqueting obliga a ser al prestatge. Després ens estranya que hi hagi gent que no vulgui llegir. La lectura darrerament –salvades escasses excepcions– no és més que tòpics repetitius, programats a la moda de forma artificial i amb més publicitat que contingut. Això sí, com deia aquella senyora al drapaire: “Doni’m un metre cinquanta d’enciclopèdia amb el llom rosa, que així farà joc amb les cortines.”
