De tant en tant l’actualitat deixa anar una fuetada d’humor que ens permet escapar –ni que sigui uns segons– de la tensió que constreny hipoteques, precarietat laboral i incertesa. Com les darreres declaracions del ministre espanyol de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al voltant de la inconveniència de les bodes gai perquè no són reproductives. Cada cop que hi penso ric, i al mateix temps em meravello de com pot arribar a ser de gruixut el sedàs de la política per permetre que persones amb aquest tarannà ocupin càrrecs de tanta responsabilitat en un govern laic. Res a dir sobre les seves conviccions. M’és indiferent que un ministre de qualsevol govern sigui catòlic, mormó, testimoni de Jehovà, ateu o perico. El que no pot ser és que vulgui imposar les seves creences personals en l’àmbit públic. Si ell no es vol casar amb un altre home, jo li ho respecto, sobretot si no ho fa perquè vol garantir la pervivència de l’espècie, però que deixi que els altres s’estimin com vulguin, i puguin viure la seva relació amb plenitud de drets. Si realment li preocupa la pervivència de l’espècie, el que hauria de fer és, d’una banda, reduir les traves perquè els matrimonis homosexuals puguin adoptar, i sobretot, mirar de lluitar per afavorir que tots els espanyols tinguin unes condicions dignes de vida. Fet i fet, una feina, una casa i una bona cobertura sanitària i social acostumen a ser un bon incentiu per a la natalitat. Aquells que el van votar ho van fer perquè treballés per aconseguir precisament això. I no per condemnar els pobres homosexuals a viure eternament en pecat.