Les tradicions ja no són el que eren. Cada cop menys gent s’espera que passi Meritxell per reprendre el pols de la vida diària. Les escoles, la roba d’abric i els polítics és com si no haguessin fet cas del calendari per començar a bombardejar-nos des de fa dies amb l’amenaça de la vida normal. Des del mes de juliol que els magatzems ens demanen que tornem al col·legi amb llapis i llibretes nous, i mentre una onada de calor ens ofega sense compassió, les franquícies de moda ens ensenyen amb què ens haurem d’abrigar aquest nou hivern que se suposa que ja és a les portes, quan ni tan sols hem tingut gaire temps d’e-nyorar el vell. Tot va cada vegada més de pressa. T’adones quan veus com creixen els nens: per a ells dues setmanes són un món. Quan veus com de ràpid es gasten 50 euros, com de seguides arriben unes eleccions darrere unes altres, les temporades es trepitgen, els cursos se sumen, les vacances s’acaben, tot recomença i tot s’acaba en un cercle cada cop més petit, més accelerat, més desgastat. I arribes, acabada d’aterrar de les vacances –sempre bones, sempre curtes– car­regada de bons propòsits, amb ganes de coses noves, amb la intenció de posar una mirada neta sobre la llibreta nova. Intencions que en el millor dels casos resistiran fins al missatge institucional i posteriors declaracions de la Diada de Meritxell. La universitat andorrana d’estiu ha parlat enguany –per variar– de ciència i del descobriment de la vida. Un cúmul de casualitats afortunades que ens han fet ser on som i que ens haurien de servir per a alguna cosa més que per anar tirant.