Fa uns dies han desmantellat un prostíbul de nines de silicona que operava a Barcelona. Bé, no tinc clar que sigui realment un prostíbul, ja que no estem parlant de dones prostituïdes, sinó de nines, fetes a mida dels desitjos del consumidor i sense cap dels inconvenients de les dones humanes, allò de tenir por, gana, sentiments i altres aspectes del tot irrellevants quan es parla de sexe per diners.
Segurament per a molts es tracta de la dona perfecta (i de l’home, que sembla que també hi ha homes, nenes i nens disponibles. Ja se sap, el mercat mana.) I no és res d’estrany.
Malgrat que és una paròdia, recordo un dels personatges de la sèrie Big Bang Theory, en Raj, un jove hindú excessivament tímid i incapaç de parlar obertament a una dona que s’enamora de la Siri, l’App d’Apple. Una assistent de veu que el coneix millor que cap altra persona (no hi ha com donar-li accés a les teves preferències i historial de demandes.)
Ja abans d’això, Spike Jonze, dirigia Her, la història d’un home que cau a les xarxes de l’amor d’un sistema operatiu informàtic. Val a dir en defensa seva que el sistema estava encarnat per Scarlett Johannson.
Més enllà de com som de vulnerables davant els avenços de la tecnologia i el flux constant i exponencial de dades que diàriament aboquem al sistema, m’adono que el pitjor del cas no és que preferim mantenir relacions sexuals amb un tros de goma.
El pitjor del cas és com estem de sols cada dia que passa, i que falsaments segurs ens sentim dins d’aquesta bombolla feta de bits. Fet i fet, qui ens coneix millor que el nostre Smartphone, oi?