M’havia fet el propòsit de no comentar la visita del Papa Benet XVI en tant que no ha vingut a casa nostra.

Però els bons propòsits es van esfumar en veure de quina manera el Pontífex- un cop més- tracta les dones. No sé de què m’estranyo, però. Ja va avisar en la seva homília que la nostra realització ha de passar per la casa i com a bona prova d’això la dona, representada per quatre religioses van permetre donar fe de quina manera s’interpreta el llegat del Pontífex netejant la taula i parant l’altar per l’Eucaristia.

Va ser tot allò que varem poder fer en tota la cerimònia de consagració de la Sagrada Família. Com si això de la Sagrada Família fos cosa només del Pare i l’Esperit Sant.

Com a dona cristiana m’indigna que aquell que hauria de preservar l’esperit de les paraules de Crist s’entesti en marginar la dona, relegant-la a un paper submís i gairebé de simple procreadora.

M’ofèn com a demòcrata que insinuï que amb Franco, el catolicisme (ranci) vivia millor, m’indigna com a ciutadana que un estat laic pagui de la butxaca de tots els contribuents un viatge i unes despeses que guarden poc de l’esperit d’austeritat que tant predica i tan poc practica l’església.

Un cop passat el mal humor, m’adono que al Papa només l’haurien d’escoltar – i fer cas- els catòlics, i la resta fer veure que plou. De la mateixa manera que milers de persones no escolten el que diuen els Imams, ni el Dalai Lama.

Els que puguin, és clar. Oblidava per un moment que nosaltres l’hem d’escoltar – i fer cas- perquè ho mana la nostra constitució.

No em feu cas, em dec estar tornant una descreguda agressiva.