Potser ara que no cal, és quan val la pena fer una aturada en el camí per veure quin és el paisatge polític que ens envolta. DA, que es presentava com el Govern dels millors i l’encarregat de fer front a l’època més complexa dels darrers anys, s’està confirmant com un Govern poc operatiu i una majoria al Consell General en estat vegetatiu. I no és per a menys. Quina mena de nervi ha de tenir un púgil, quan batalla sol? A l’altre costat de l’hemicicle, un PS en les hores més anodines es conforma de fer demandes puntuals d’informació i acabar qualsevol frase amb la cantarella i si ells haguessin tingut majoria. La qüestió és que no la tenien i que a aquest pas no la tindran mai. Els verds, per no parlar, no parlen ni del temps. Fa mesos que va dimitir la presidenta i encara és hora que en parlin obertament entre ells per reconduir un partit que avui serveix per preparar les comissions en què participa Jael Pozo al comú de la Massana. Iniciativa Ciutadana podrien ser gent amb bones intencions, però sense més bagatge que les ganes i les sobretaules exaltades. I al final sembla que ens queda el PLA, ves qui ho havia de dir! Els cadells que es van quedar sols durant el naufragi i que ara lluiten per uns ideals –que sembla que sí que es van creure–. Ves que no donin alguna sorpresa la propera campanya electoral. És clar que queda molt de temps per davant, massa perquè a qui li toca comenci a fer feina a risc que no es recordi quan arribi el moment. Mira, vist el panorama, potser que no ens aturem a mirar el paisatge fins l’any que ve. No hi ha pressa. Només agonia.
